Jordi Trias. Des d'una altra perspectiva.

Per: X.F. Fotos: Encara.

Trajectòria professional.

Jordi Trias i Feliu de 26 anys i de 2,06 metres d’alçada, es forma al planter del Sant Josep Girona. Juga dues temporades incomplertes a la Primera Divisió Autonòmica amb l’Adepaf Figueres (98-99 i 99-2000), ja que abans d’acabar la segona temporada s’incorpora al Casademont Girona a l’ACB.

L’entitat gironina el cedeix durant la temporada 2001-02 a l’Etosa Múrcia, que estava a la lliga LEB. Torna a Girona on s’hi està dues temporades (2002-03 i 2003-04). De Girona pasa al Barcelona (2004-05), que després de 17 partits el cedeix novament al Casademont.

La temporada anterior torna al Barça, amb el que acaba de conquerir el seu primer títol a Màlaga.
Un dia abans d’anar a Màlaga a jugar la Copa del Rei de bàsquet, Jordi Trias ens concedeix una entrevista al Parc del Migdia.
Acompanyat de la seva mare, una senyora molt elegant, comencem una agradable i simpàtica entrevista, amb el que, una setmana després, es convertirà en el millor jugador i guanyador de la copa del Rei, amb el seu equip, el Barça.

Digues Jordi, que et fa sentir Girona? .

Si et refereixes al tema sentimental, em sento a casa. Sóc gironí cent per cent. Encara que sigui lluny, tinc les arrels i la família a Girona.

Però a Barcelona hi tens de tot, no? .

Barcelona és massa gran, molt impersonal. La veritat és que trobo a faltar el tracte més familiar. I si et refereixes que hi ha més oferta d’oci, si és clar, però jo sóc un “tio” molt tranquil.

I per Fires a casa…

Evidentment, es podria dir que les Fires són les meves “festes”.

Trobes a faltar alguna oferta lúdica o activitat d’oci per Fires i en general a Girona?.

No, a mi ja m’està bé com és i que vol ser Girona.

I què vol ser Girona?.

Una ciutat on tothom més o menys ens coneixem, una ciutat tranquil.la, on amb els meus amics de sempre tenim uns hàbits adquirits; anar als locals de tota la vida, cinema… Jo almenys no necessito res més.

Vols opinar sobre política? .

No hi entenc de política (somriu i es mira la seva mare).
A la meva mare li agradaria que entengués de política, però jo no vull (torna a somriure).
M’agrada ser català.

Tu que voltes molt, a part de Girona en quina ciutat t’agradaría viure? .

A Màlaga.
(Recordem que l’entrevista es va concedir abans de la Copa del rei. Casualitats).
Sempre m’ha donat la sensació que la gent de Màlaga és feliç, que disposa d’una qualitat de vida diferent; són sensacions, però, crec que els malaguenys treballen per viure i no a l’inversa.

Si no fossis jugador de bàsquet que t’hagués agradat ser?.

Tenista, sense cap mena de dubte.

Quin jugador de tenis t’agrada?.

Roger Federer (tenista suís actual nº1).

I de bàsquet tens algú que especialment admiris?.

Michael Jordan. Des de sempre. Una referència claríssima.

La teva trajectòria esportiva es va iniciar a Girona. Ara que ets un jugador professional, vols retreure o agrair alguna cosa?.

Des de que vaig sortir dels Maristes, ha sigut dur, molt sacrifici, molts entrenaments, però sempre m’ha agradat el que faig. Jo no retrec mai res, i sí, vull agrair en especial la paciència i la confiança que va depositar en mi en Jordi Gelmà, un dels entrenadors que tinc més apreci.

En tots els esports hi ha personatges que destaquen per alguna actitud o aptitud en especial. Ens pots comentar alguna cosa d’algú de l’ACB que a la majoria de la gent no percebem?.

Em va sorpendre molt agradablement, en Raül López (jugador del Real Madrid). És un cavaller dins i fora de la pista.
I el que em va sobtar per la seva duresa a la pista, sense dubte Andrés Nocioni (actualment als Chicago Bulls).
En Joan Carles Navarro és un tio molt reservat, tot un crack i en Gasol una persona molt agradable.
En general, som gent força normal…

Malauradament, la trajectòria d’un professional de qualsevol esport és curta. Què t’agradaria ser de gran?.

M’agradaria estar vinculat al bàsquet. No sé de quina manera, però m’agrada tant que no podré desvincular-m’hi.

És tot poder treballar amb el que t’agrada. Però no tot són flors i violes, veritat?.

De fet és un aparador molt maco. La gent et reconeix pel carrer, viatges molt, coneixes a molta gent,… però en realitat és molt estressant. Has d’estar al cent per cent sempre, no et pots relaxar. Pensa que el nivell d’exigència és molt alt i moltes vegades et costa disfrutar a la pista degut a la pressió.

Com és un dia laboral teu?.

Al matí, tinc entrenament físic a les 12:30h. sol durar fins a les 14:00h, després vaig a dinar (En Jordi fa un silenci).
Vull saludar al bar Juli-Mac (Barcelona) que tan bé em tracten.
A les 18:00h. comencem el repàs en vídeo del pròxim rival i a les 18:45h. comencem a repassar les jugades d’estratègia a la pista.
A les 20:30h. s’acaba l’entrenament i cap a casa.

I en el camí a casa. Alguna paradeta faràs no?.

(Somriu).
Encara que sembli una resposta políticament correcta, és veritat: jo sóc molt tranquil i a més (torna a somriure), el pis està a 500 m. del pavelló.

Però, alguna escapadeta?.

No sóc gens “farrero” i encara que ho fós, tots els jugadors disposem d’unes normes de règim intern molt estrictes al respecte.
Quan tinc temps lliure prefereixo anar al cinema o veure la col.lecció de més de 150 DVD’s que tinc, escoltar música o jugar a la Playstation.

Per acabar. Diguen’s quina pel.lícula t’ha agradat especialment i quin tipus de música escoltes.

Com a pel.lícula, El sexto sentido i música, les balades i sobretot Elvis Presley.

Un cop acabada l’entrevista, torna a somriure, encaixem les mans i s’aixeca donant-nos compte de què des d’ allà a dalt es divisa el món des d’una altra perspectiva. Ell és allà dalt, potser a dalt de tot professionalment parlant, però us podem assegurar que és capaç d’acotar el cap i posar-se a la nostra alçada. Realment un “tio” gran en tots els aspectes. Felicitats campió