ViuGirona, 1 any amb vosaltres

“Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i desfallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.”

Fragment de “L’àmbit de tots els àmbits”.
Miquel Martí i Pol.

Moltes gràcies a tots.
L’equip de ViuGirona.

I ho volem celebrar amb tu:

a) Hotel Vistabella de Roses

Promoció “Especial ViuGirona: Pack Escapada romàntica”:
Disponible abril i maig de dilluns a dijous.
. 1 habitació doble (vista mar)
. Massatge per a 2 persones + Spa
. Sopar al Restaurant (Els Brancs) per a 2 persones en menú.
. 1 ampolla de champagne Piper i pètals de flors a l’habitació (desprès de sopar).
. Esmorzar per a 2 persones.
Preu: 395 Euros.
+ Info: 972 25 62 00 · http://www.vistabellahotel.com/

b) XperiencesBox
Promoció “Especial ViuGirona: Pack de 4 voltes amb Lamborghini Gallardo al Circuit de Montmeló”:
Les dates disponibles s’haurien de consultar.
Acompanyant gratuït sense opció a conduir.
Preu: 300 Euros.
+ Info: 972 100 625 · http://www.xperiencesbox.com/

Per optar a les promocions necessitaràs presentar la revista a l’hora de contractar els serveis als establiments que les realitzen.

Escapades: Hotel Vistabella, Roses

Vistabella Romantic Villa Hotel, a Roses

L’any 1963 va obrir les portes aquest meravellós hotel romàntic, envoltat d’una tranquil·litat absoluta, aïllat de qualsevol signe d’urbanització, amb la immensitat del mar com a gran companyia pels clients quan surten a esmorzar al sol de la terrassa de les seves habitacions.
Avui en dia, l’especulació urbanística ha envaït fins i tot aquest racó de Roses, però tot aquell que passa una nit al Vistabella Romantic Villa Hotel viu una experiència inoblidable. La zona segueix mantenint el seu encant marítim, i el seu gran confort no passa inadvertit pels clients.

Filosofia.
Si penses en tranquil·litat, et recomanem l’Hotel Vistabella.
És un indret ideal per gaudir d’un cap de setmana romàntic i relaxat. Aixecar-te, obrir la finestra i disfrutar de la vista, deixar escapar l’ànima.
Tranquil·litat. Paraula fàcil de dir i moltes vegades difícil d’aconseguir.

Habitacions.
Totes les habitacions tenen unes precioses vistes al mar.
29 habitacions, 9 d’elles Suites. En destaquem la Suite Reial ambientada de manera especial.
Cada una d’elles tenen el seu particular estil, i fins i tot els mobles són diferents. Cada cop que els hostes visiten el Vistabella, tenen la sensació d’estar en un hotel nou.

Gastronomia.
L’hotel disposa de tres restaurants ben diferenciats pel seu tipus de cuina.
Un d’ells amb una carta en la que s’hi pot trobar una àmplia gamma de plats típics de la cuina mediterrània, amb una cuidada selecció de peixos i mariscs, elaborada de la manera més natural i acompanyada d’una interessant selecció de vins.
L’altra restaurant ofereix plats selectes de gran qualitat; una cuina d’inspiració catalana fina i creativa.
I per últim, un tercer que ofereix un tipus de cuina basada en tapes, per picar alguna cosa, també valorat positivament pels paladars més exigents. Ideal lloc per assaborir uns dels còctels que s’ofereixen, a l’elegant saló o asseure’s sota les palmeres que es troben situades a la terrassa de clar estil tropical.
Els hostes poden gaudir d’una varietat important d’opcions a l’hora de menjar sense ni tant sols moure’s del complex.
Tranquil·litat i bons aliments, ja portem dos factors determinants per triar l’hotel.

Entorn.
L’entorn que envolta les instal·lacions és especialment dens en oferta turística, gràcies al nombrosos punts d’interès que hi ha a la zona. Una oferta lúdica reconeguda arreu, que permet realitzar qualsevol activitat esportiva, ja sigui aquàtica, golf o senzillament passejar per racons i raconets propis i coneguts de la Costa Brava.
Degut a l’habitual estància de personatges reconeguts, la direcció de l’hotel, per tal d’assegurar el confort, ha assumit un rol absolutament proper al seu client que, a base de discreció i prudència, passa absolutament desapercebut i aïllat de la premsa o dels veïns de la zona.
Cal dir que l’hotel resta tancat durant cinc mesos a l‘any, obrint l’ultima setmana d’abril fins a finals d’octubre. Aquest període de nul·la activitat s’aprofita, habitualment, per realitzar petites reformes i millores en les instal·lacions, de manera que es pot treballar tranquil·lament i amb molta llibertat de moviments sense molestar a ningú, i quan es torna a obrir, els clients sempre noten millores i canvis en el mobiliari i la decoració.
Recomanem l’establiment per la seva oferta i excel·lent tracte.
Però ViuGirona el recomanem per altres motius. Motivacions intangibles, de gran valor i que no es poden tarifar en absolut.
O una tranquil·la tarda d’estiu amb una mar de fons tenyida de taronja per una meravellosa posta de sol, té preu?
Bons consells per rejovenir l’ànima.

Entrevista: Pepe Rubianes

Pepe Rubianes

Cinc minuts després de la nostra arribada a la porta del Club Capitol, en Pepe Rubianes arriba caminant tranquil.lament per les Rambles. Ens saluda i ens obra les portes del teatre.
Baixem les escales principals i al final girem per una porta a l’esquerra que ens condueix fins al seu camerino. El primer que veiem és la burra on hi ha penjats tots els vestits típics d’Etiòpia que es posaran les noies per la funció. Un cop asseguts, amb una divertida caricatura d’ell mateix penjada a la paret a la seva esquena, la Maria, la seva relacions públiques, li ofereix un cafè que accepta mentre s’encèn la primera cigarreta de l’entrevista, i comencem a parlar.

1.- Ets gallec, vas néixer a Villagarcía de Arosa (Pontevedra), però quasi tota la vida a Catalunya. Explica’ns els teus inicis en el món del teatre.
Jo vaig arribar a Catalunya amb cinc anys perquè el meu pare era mariner mercantil, i lògicament els meus inicis en el món del teatre van ser aquí. Vaig començar amb el Teatre Universitari d’Ecònomiques fent obres petites, amb un grup d’estudiants, com a entreteniment. Els escenaris em van agradar molt i més tard vaig donar el pas al teatre professional amb Dagoll Dagom.

2.- Inicis durs i molt lligats a Girona. Pots explicar-nos alguna anècdota?
Els inicis sempre són difícils, i ni molt menys vaig començar omplint el teatre cada dia. En la funció en que hi havia mitja entrada ja era tot un èxit. Com a anècdota, dir que un dia vàrem organitzar una funció i quan vaig sortir a l’escenari, vaig veure que només hi havia un sol espectador. Em vaig acostar a l’home i li vaig dir: “Què li sembla si marxem cap a casa?”. L’home es va aixecar comprensiu i marxà. Dur d’acceptar en aquells moments.
De totes maneres, a Girona sempre m’hi he sentit molt a gust, i la gran majoria dels meus guions han començat a prendre cos en un hotel de Port Lligat, on anava a desconnectar i no parava d’escriure fins que aconseguia crear alguna cosa que em convencés.

3.- Has dedicat una de les teves obres a García Lorca. Per què sents aquesta admiració per aquest poeta?
Quan anava a la universitat del teatre, Luis Rosales (poeta andalús de la Generació del 36. A casa de Rosales va ser detingut García Lorca) va venir a fer una xerrada sobre la poesia a l’edat d’or, on va parlar molt de García Lorca.
De sobte, un company va començar a cridar: “Asesino de Lorca!”. Allò em va sobtar molt i no ho he oblidat mai. Uns anys més tard, a Zurich, vaig entrar a una llibreria i em va cridar l’atenció un llibre titulat “La represión nacionalista de Granada en 1936 y la muerte de Federico García Lorca”, de Ian Gilbson, on explica tota la història relacionada amb la seva pèrdua. Des de llavors, García Lorca m’encanta i reconenc que vull ser com ell. Quan llegeixo la seva poesia penso, “com no se m’ha acudit a mi!”; és llavors quan veig la veritable bellesa de la llengua. Nosaltres la destrossem quan la fem servir.

4.- Quina motivació personal et va conduir cap a l’Àfrica?
El primer cop que vaig viatjar-hi va ser per vacances, a Mombasa.
Hi vaig anar amb la que llavors era la meva xicota i tot anava perfecte fins que va arribar l’hora de marxar.
Ella tenia quinze dies de vacances i, gràcies a la professió que tinc, jo tenia dos mesos. No em va costar gaire decidir, i em vaig quedar sol allà un mes i mig més.
África em va enamorar més que aquella noia.

5.- L’anglès sempre dius que no el domines bé, i comentes que a l’Àfrica et comuniques molt amb gestos. No has intentat mai aprendre anglès?
Això ho dic per fer una mica de broma i poder explicar històries divertides de com em comunico amb la gent, però sóc capaç de mantenir una conversa sense problemas en anglès.
A l’Àfrica ja fa un any que estic estudiant per perfeccionar la meva parla, i en un futur no descarto marxar un temps a un país de parla anglosaxona per seguir millorant-lo.

6.- Què t’ha aportat Etiòpia que et motivés a dedicar-li una obra?
Val a dir però que de l’Àfrica, el país que més m’ha agradat és Kenia. Els seus paisatges no tenen comparació amb cap altre, són realment fantàstics.
D’Etiòpia en concret, el que més m’ha fascinat són les danses, veure com es mouen les ballarines, seguint el ritme de les seves cançons sense cansar-se. A més a més, per mi el país etíop té el gran orgull de poder dir que mai ha estat colonitzat, els italians ho van intentar però no ho van aconseguir.

7.- Hi ha crítiques que diuen que La Sonrisa Etíope és el mateix que Rubianes Solamente però que entre monóleg i monóleg les cinc noies que t’acompanyen ballen. Què hi ha de cert en aquesta afirmació?
No crec que tinguin res a veure una obra amb l’altra. En aquesta ocasió jo em limito a explicar les seves històries aportant certa dosi d’humor. El gran problema que m’he trobat a l’hora de fer aquesta obra és que les ballarines que m’acompanyen no tenen la capacitat de parlar cap dels nostres idiomes, pel que no puc aconseguir mantenir una conversa amb elles. El que elles fan és obsequiar-nos amb algunes mostres d’aquestes danses tan maravelloses que tenen.

8.- Quan acabis aquesta obra, tens la intenció de tornar a Àfrica?
Jo visc el dia a dia, no penso en excés en el futur, prefereixo gaudir del present. De totes maneres, a Àfrica hi tinc la meva segona casa. Sempre pot haver-hi un moment idoni per tornar. Una altra opció que em sembla interessant és marxar una temporada a Los Àngeles per millorar el meu anglès.

9.- Hi ha molta gent que et veu com un autèntic ídol, una referència.
Ser idolatrat és motiu a...
Intento ser sincer i dir sempre el que penso, hi ha gent que això els hi agrada. Jo, per exemple, sempre he idolatrat a Juan Manuel Serrat o Raimon, persones que sempre han dit el que pensen, que no tenen pèls a la llengua. De totes maneres, tothom agafa referències de gent que no coneix veritablement i que els hi són llunyans, però quan aquesta distància es fa més propera i els arriben a conèixer, s’acaben humanitzant.

10.- Què veus quan et mires al mirall?
Veig a en Pepe. El Pepe que la gent no coneix. Els actors sempre tenim una doble imatge, la que exterioritzem quan estem treballant i la privada íntima i personal. Fa molt poc va morir el meu pare, i quan estava a l’escenari no hi pensava, estava treballant i em buidava per la gent que havia vingut a veure el meu espectacle, però quan queia el taló la pena m’invaïa sencer. Era el moment en què tornava a la vida real i de nou prenia consciència del que havia passat.
Agradable conversa. Magnífica atenció d’un dels ídols de la redacció de ViuGirona, que quan més ens hem apropat més admiració li hem tingut. Gràcies.

TEST
Un lloc on desaparèixer: la illa de Huahine a la Polinèsia.
Albert Om: una gran persona i un valent.
Malalts de Tele: molt grans.
La Barceloneta: la meva vida.
Una paraula en Swahili: Nakupenda Wewe (t’estimo, amor meu).
Un somni: casar-me.

Esports: Taka (Joan Parra)

Taka

Joan Parra, més conegut com a Taka, va néixer a París l'any 1966.
Amb 5 anys es va traslladar amb la seva mare a Andorra on va començar la seva història amb els esports d'hivern, més concretament amb l'esquí. Tot i ser Diplomat en Arquitectura, la seva professió és la de professor d'esquí (diplomat per la RFEDI) i, des de fa més de 21 anys, ha exercit de professor per Espanya, Argentina, Xile i Andorra. Tot i que ha dedicat mitja vida a l'esquí, la seva gran passió són els esports extrems de llarga distància, que els practica des dels 28 anys i per tot el món, des de l'Argentina fins a Suïssa.
Al 2005 va decidir establir-se a La Cerdanya i des d'aleshores, a part de preparar-se per diversos reptes extrems, treballa de professor a l'Escola d'Esquí de La Molina.
L'evolució d'en Taka ha estat ascendent amb els anys, però no és fins el 2006, que participa a la Gigathlon de Suïssa, on queda 115è de 600 participants i és el primer i únic espanyol a la prova.
La Gigathlon és la prova per excel·lència dels esports extrems. Consisteix en una ruta per Suïssa on es combinen 5 modalitats diferents d'esports (rollerblade, BTT, bici, nedar i córrer) i on es pot arribar a recórrer l'exagerada distància de gairebé 1500 km, amb uns desnivell de 31.500 m.
Segons l’any en que es disputa la prova pot arribar a durar una setmana, com l’edició del 2007, la One Week Gigathlon.
Aquell va ser el moment més esperat per en Taka, la One Week Gigathlon '07, la prova estrella en el calendari de reptes previstos per al 2007.
“El primer dia va ser molt dur” tal com el mateix Taka descriu: “...però tot havia sortit com esperàvem. Havia acabat el nº 51 i em trobava amb moltes forces per l'endemà. La sortida del segon dia ja va ser diferent, va estar tota la nit plovent i de bon matí havíem de començar patinant, que no és la meva modalitat preferida. Tot i les complicacions climatològiques, tot anava sobre el previst. El dia avançava amb molta pluja i jo començava a no sentir res, vaig anar avançant fins que, en una transició en la que podem menjar alguna cosa i canviar d’indumentària per la disciplina següent, vaig a haver de començar a tirar-me la sopa que ens servien per sobre perquè no em notava el cos. Tenia tant fred que pràcticament ni hi veia, i de cop estava a la llitera de l'ambulància amb una hipotèrmia greu i d'allà, al hospital. Fins que no van entrar els meus companys no vaig ser conscient que la meva vida havia estat en perill. Havia arribat a 34ºC, a punt de patir un infart. Allò em va deixar destrossat. Jo volia acabar! Només acabar!”.

Desprès de tot un any d'intens entrenament i, evidentment, sense deixar la feina de professor d'esquí, el seu esforç no va ser recompensat, no va poder acabar la prova.
Després de patir aquesta experiencia, qualsevol persona es rendiria i es dedicaria a la seva professió, però en el cas d’en Taka, la seva vida és això, els reptes personals. És un superheroi. Actualment està a punt de començar-ne un altre:
La Vuelta a Espanya NON-STOP. “Començaré la meva Vuelta el 30 d'agost, igual que els professionals i des de mateix lloc, però quan tothom hagi sortit i els cotxes escombra em deixin enrere, sense protecció. La desprotecció a la que cada dia ens enfrontem els ciclistes davant les carreteres de la mort!”
Gairebé no descansarà, només en el trajecte de l'AVE de Toledo a Barcelona, abans d'encarar els Pirineus.
El repte també ve acompanyat d'una protesta particular “defensar als ciclistes portant en el dorsal el número de víctimes oficials a les carreteres, a manera de sentit homenatge”
En el seu repte no anirà sol. Portarà un vehicle al costat, un motorhome i els seus amics incondicionals. A part d'aquesta excel·lent reivindicació, en Taka també té guardada una altra sorpresa molt especial pel moment de l’arribada al Passeig de la Castellana, a Madrid, pel que heu d’estar molt atents, ja que pels voltants del 21 de setembre pot passar alguna cosa sorprenent en l'àmbit del ciclisme.
Reptes i Reptes…Projectes personals, objectius. Un compromís ferm, un estil de vida, pel que s’esforça i s’entrena diariament sense esperar res a canvi. Em refereixo al tema econòmic, encara que ho agrairia. Tot costa diners i els seus projectes també. Potser un sponsor? La realitat és que les empreses prefereixen invertir en futbolistes que “s’esforcen” molt menjant “natilles” que en superherois anònims.

Entrevista: Miquel Calçada

Mikimoto

Miquel Calçada i Olivella, també conegut com a Mikimoto, és un periodista català nascut el 13 d’agost de 1965 a Sabadell.
Com a periodista radiofònic, destaquen els programes a: Catalunya DX, En Pijama el cap de setmana, Mikimoto Club i Pasta Gansa.
En el món de la televisió, ha presentat i dirigit diversos programes: Oh, Bongònia, TV3 (1987); Mikimoto Club, TV3 ; Mikimoto Clip, La 2; Persones Humanes, TV3 (1993-1996); Solvència Contrastada, TV3 ; Afers Exteriors, TV3 (2003-2007); El mètode Larson, TV3 (2005); Prohibit als tímids, TV3 (2006).
També ha participat com a actor a la pel·lícula Les aparences enganyen de Carles Balagué (1991).
És cofundador, juntament amb Carles Cuní, del Grup Flaix, que inclou les emissores Flaix FM i Ràdio Flaixbac i el canal de televisió Flaix TV. Al 2007 va presentar la Marató de TV3 contra les malalties cardiovasculars.

1. Miquel Calçada o Mikimoto?
És igual que em diguin Miquel, Miki, Quel. Sóc la mateixa persona.

2. D’on surt el nom de Mikimoto?
Surt del meu nom Miquel i de l’afició que tenia per les motos. Miquel_moto, Mikimoto. Després va resultar que l’inventor de la perla cultivada va ser un senyor japonès de cognom Mikimoto, ara fa cent anys.

3. He llegit que ha estat un dels primers en innovar el llenguatge televisiu en la franja de nit. Ha estat pel Late Show el mateix que Joaquim Mª Puyal pel futbol. Que n’opina al respecte?
Que m’afalaga que em diguin això però crec que només vaig tenir la sort de ser al lloc adequat en el moment adequat. I per descomptat, ja feia temps que volia fer un tipus de programa com el que vaig fer en aquella època. No sé si ara en dirien un programa “fresc” però sí que haig de dir que per nosaltres era molt més important el contingut i la crítica no barroera que no pas la carícatura, per més ben feta que fos.

4. M’equivoco si qualifico el “Persones humanes” com un programa de referència? (recordarem al lector que pel programa varen passar personatges tant reconeguts com Toni Soler, Andreu Buenafuente, Toni Clapés, etc.)
Crec que va ser un programa més. Tanmateix també crec que això ho ha de dir la gent que es dedica a estudiar els mitjans de comunicació i, sobretot, els espectadors.

5. Com va sorgir la idea d’ “Afers Exteriors”? Té alguna anècdota divertida del programa?
Aquest tipus de programes fa dècades que funcionaven i funcionen a molts països. Tot i això són originaris dels EUA, com tantes altres coses relacionades amb els mitjans de comunicació i les noves tecnologies.
Però sí que és cert que fa quinze, vint anys, era tota una novetat no només a Catalunya sinó a Europa en general. I sobretot si tenim algun mèrit, aquest seria el d’adapatar-nos a un moment molt concret sociològicament parlant. Un moment històric en què el nostre país hi havia l’autoestima força alta i treballàvem per una autèntica recuperació
nacional. Alguns ens ho crèiem i ens ho continuem creient.

6. L’experiència de la Marató de TV3 va ser positiva?
Molt positiva. Sobretot perquè tot i que des de fora és possible que hom tingui una visió una mica escèptica del per què d’aquest tipus d’espectacles, crec que TVC ha sabut tractar-los amb molta dignitat i demostrar que si no fós per “La Marató” hi hauria desenes de projectes d’investigació que no s’haurien engegat mai.

7. Quinze anys del Grup Flaix. Felicitats. S’han complert els reptes originals o encara s’ha de treballar per assolir-los?
Sempre s’ha de treballar per assolir reptes de la mateixa manera que sempre s’ha de pedalar dalt d’una bicicleta si no volem caure. Després de quinze anys hem creat una marca com “Flaix”, reconeguda per tota una generació i hem posat les bases per altres projectes més ambiciosos.
Tota la gent que treballem al Grup Flaix estem molt agraïts a la gent que ens escolta. Malgrat l’esforç que suposa mantenir dues cadenes diàries líders a bona part del país, l’autèntic mèrit és la fidelitat de la gent que ens escolta cada dia.

8. Què en pensa de la TV actual?
Doncs que el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) hauria de tenir potestat sobre tots els operadors que emeten a Catalunya. Només així ens acostaríem una mica més als països occidentals pel que fa a mitjans de comunicació audiovisual. Hi ha elements a la televisió de casa nostra que difícilment podrien sobreviure en la majoria de societats europees de les quals diuen que en formem part.

9. El veurem més sovint per la televisió?
És possible. En aquests moments estic submergit en l’activitat diària del Grup Flaix i també en els meus estudis.

10. Aconselli’ns. Quin creu que ha de ser el paper dels mitjans de comunicació en la societat?
Hi ha una cosa que és clara i que em van ensenyar el primer dia que vaig trepitjar una emissora de ràdio: ”...mira sempre que tot allò que facis entretingui i formi”. I en el cas dels mitjans de comunicació jo hi afegiria: “...i que informi”.

TEST.
El primer que se li passi pel cap:
TV: un modus vivendi.
Ràdio: el millor invent del segle XX.
Share: pressió.
TV3: la televisió pública nacional del meu país.
Buenafuente: un gran humorista.
Quim Monzó: un bon amic, i soci del RACC.
Megapubilla: una altra època
Programa 118 de Persones humanes: últim programa.
Infanta Elena: programa 42.
Carles Cuní: un amic que viu molt bé. “El soci”.
La llengua catalana: un dels motius pels quals em dedico als mitjans
de comunicació.
La Cope: ...
Un mestre: Joan Coromines.
Un plat: Carxofes a la brasa.
Unes vacances somiades: sóc un privilegiat. Les miro de fer cada any.
Girona: la tres vegades immortal.

Decoració: Poggenpohl

Poggenpohl

Amb el lema “Volem millorar la cuina”, l’any 1892, el fuster Friedemir Poggenpohl, va fundar la prestigiosa marca que porta el seu nom.
Amb els més de 110 anys d’història, la marca ha estat orientada a la innovació i s’ha fet un nom en la història del moble. L’empresa és, doncs, una referència per la resta de fabricants de cuines i, des de fa 50 anys, és un referent en els premis de disseny de la més alta qualitat.
La marca alemanya, ha obtingut un constant èxit comercial gràcies a una quota d’exportació superior al 75% a més de 60 països d’arreu del món.
A Poggenpohl, podem trobar-hi una àmplia gamma de models per escollir,des de cuines bàsiques fins a cuines d’alta gamma, i col·laboracions, com per exemple, la recentment presentada cuina Porsche Design, dissenyada per l’equip de disseny de Porsche i fabricada per Poggenpohl.
Totes les cuines tenen 5 anys de garantia, i venen acompanyades d’una targeta “Service-Card”, on trobarem les característiques més importants de la cuina. Aquesta targeta ens assegura un manteniment de les cuines durant la garantia, sempre que se’n faci un ús correcte.
Poggenpohl, cuida fins a l’últim detall de les cuines, dóna molta importància al disseny i als mobles, però saben que els electrodomèstics són un pilar important a l’hora de projectar una cuina. L’empresa ens aconsella la casa Gaggenau i Neff.
Poggenpohl Girona va celebrar el seu primer aniversari el passat mes de març.
El seu propietari, Josep Boada Soler, ens comenta que va triar la nostra ciutat per obrir la botiga, perquè, a part de que ell sempre a viscut a Girona, creu que és el mercat idoni pel tipus de cuina que ven; “El Gironí, és el perfil que coneix el bon producte, li agrada, i sap valorar-lo”.
Poggenpohl li concedí Girona i província, i ens explica que amb el temps, està previst que s’obrin dos punts de venda més.
Quan un client entra a la botiga, a part d’una àmplia exposició de cuines, és troba amb un alt nivell de professionalitat, i un tracte molt proper.
Més de cent anys d’experiència els avala.
Tot té un procés, i el procés a Poggenpohl, el tenen molt clar.
El primer pas per comprar una cuina és una petita entrevista amb el client, en la qual és defineixen els principis del projecte, i es coneixen les necessitats de cada persona; “Són les cuines les que s’han d’adaptar a les persones, i no a la inversa”.
El segon pas, serà la visita in situ per prendre mides i estudiar les condicions on s’ubicarà la cuina.
La tercera fase, és l’estudi de disseny del projecte i, finalment, es presenta al client. Un cop acceptat el projecte es realitza un seguiment de l’obra fins a la seva finalització.
També us poden assessorar en la decoració, reformes o projectes de la resta de la seva llar, doncs Poggenpohl Girona, compta amb els millors professionals, tècnics i experts per tal d’obtenir el millor dels resultats.

Curiositats: 100 anys

Converse

Les sabatilles Converse formen part de la història.
Una història llegendària plena d’herois i innovadors amants de l’esport.
Plena també de sabatilles mítiques com l’All Star, la més venuda de tots els temps, o la Jack Purcell, la primera en saltar a les passarel·les.
Tot comença el 1908 a Massachusets, on un noi de New Hampshire, en Marquis Mills Converse, funda la Converse Rubber Shoe Company, companyia de sabatilles de cautxú.
El jove Marquis va apostar fort per la indústria de la goma i en només 2 anys ja tenia 350 treballadors. En aquella època només fabricaven sabates protectores i resistents amb soles de cautxú.
Els jugadors de bàsquet van ser els primers en utilitzar soles de cautxú i, llavors, Converse va començar a produir sabatilles per aquest esport.
Amb l’objectiu de mantenir la productivitat durant els mesos de l’estiu, on la caiguda de les vendes era considerable, el 1917, es decideix llençar al mercat una sabatilla específicament dissenyada per jugar a bàsquet. Va ser una de les decisions més importants de l’empresa, i el resultat va ser la mítica All Star, model que avui dia encara es ven a tot el món.
Chuck Taylor, exjugador de bàsquet, s’uneix a la companyia quatre anys desprès. Amb la seva col·laboració l’All Star rep algunes modificacions i apareix l’“All Star Chuck Taylor” que es comença a vendre als EEUU. Acabava de néixer la sabatilla més venuda del món.
Amb el pas dels anys Converse es va anar decantant per algunes icones lluny del que era habitual, i algunes llegendes com James Dean, Elvis Presley, Chuck Taylor, John Lennon o Magic Johnson es van vincular a la filosofia i l’estil de vida de la marca. Converse un símbol d’autenticitat i independència, un mite.

Ford T

El Ford T va ser el primer cotxe fabricat en cadena, amb ell la indústria automobilística va començar una evolució fins als nostres dies i, aquest any, està d’aniversari. I no és un simple aniversari, perquè el Cotxe del Segle fa 100 anys. La marca amb un recolzament impressionant pensa celebrar l’efemèride de manera espectacular.
Els esdeveniments oficials varen començar el divendres 7 de Març a l’Amelia Island Concours d’Elegance (concentració anual de cotxes clàssics a Florida), però el punt àlgid de les festes serà del 21 al 26 de Juliol a la T Party 2008, on es reuniran més de 1.000 models diferents de Ford T; s’espera la millor concentració del món, a Richmond (Virginia, EEUU).
No obstant, la data exacta de l’aniversari serà l’1 d’Octubre.
Aquest dia de 1908 es va posar a la venda el primer Ford T, primer cotxe a un preu assequible produït a base d’un estàndard de fabricació.
Cinc anys més tard, va aparèixer la línia de muntatge i fins que es va deixar de fabricar, el 26 de Maig del 1927, es van vendre més de 15 milions de cotxes.

Toblerone

Inventat per Theodor Tobler i el seu cosí Emil Baumann, aquest típic dolç suís arriba als cent anys sent el més exportat del seu país.
La seva forma triangular feia pensar que estava inspirada en les típiques muntanyes suïsses, però no ha estat fins fa ben poc, que aquesta idea ha desaparegut, quan s’ha descobert que era un símbol de la maçoneria francesa. El nét d’un dels inventors, l’historiador Andreas Tobler, va explicar que el seu avi formava part d’aquesta ordre.
Tornant d’un viatge a l’Alsàcia d’Emil Barmann on va descobrir el turró italià, va ser quan néixer la idea de
crear el Toblerone. Només tornar d’aquest viatge, en Barmann li proposà a en Theodor barrejar xocolata amb
ametlles i mel, i d’aquí ve el seu nom, de Tobler més turrone. Es va fer popular ràpidament fins al punt de formar part del primer Dutty Free del món, inaugurat al 1947.
L’any 2007 es van fabricar 7.000 milions de paquets, batent així el seu propi rècord.
Actualment l’empresa pertany de Kraft Foods, filial de la companyia Philip Morris.

Galetes Trias

El proper 6 de juny ha estat la data escollida per l’empresa Galetes Trias i celebrar els seus 100 anys d’història, que es compleixen un parell de dies abans. Les receptes d’aquests dolços, ja sigui les teules, els“canutillos”, crocants o pralinets, encara mantenen el secret de la seva elaboració des de 1908. Aquestes receptes “secretes” els ha fet mantenir les peculiaritats en el sabor que els diferencia de la competència i alhora els ha mantingut en primera línia de vendes.
Aquesta tradicional marca ha sobreviscut durant quatre generacions seguint un mateix procés en la seva creació i conservant l’alta qualitat en els seus productes.
L’ametlla té un paper protagonista en la seva producció, els permet diferenciarse i els aporta un toc peculiar i personal que les fa destacar de les altres galetes.
L’empresa de Santa Coloma, disposa del seu particular museu on es pot observar la seva evolució i les seves especialitats. La seva coneguda varietat fa que hi hagi una galeta per a cada moment; un cafè, una celebració, una cop de vi dolç, un brindis amb cava, un comiat, una trobada romàntica o simplement uns minuts de plaer. No dubtis, busca el teu moment Tries al llarg del dia.

James Bond

Ian Fleming, mort l’any 1964, ara hauria cel.lebrat el seu centenari.
Va voler ser diplomàtic, però va acabar sent periodista (corresponsal de l’agència Reuter a Moscú) i fent el servei militar en el departament d’intel.ligència de la marina britànica.
Amb quaranta-cinc anys va iniciar la seva carrera literària amb Casino Royale, la primera de les seves dotze noveles i nou contes, amb en James Bond com a protagonista.
Bond, James Bond, l’agent secret 007, còdi que li otorgava llicència per a matar, es va convertir ràpidament, i en gran mesura gràcies al cinema, en l’arquetip de l’heroi de la guerra freda.
James Bond és un home sense atributs, sobretot morals, que representa a la perfecció la naturalesa d’un sistema de poder cada cop més deshumanitzat. Probablement els llibres de Ian Fleming no haguessin tingut l’èxit comercial aconseguit en el seu moment, si les seves adaptacions al cinema no haguessin aportat espectacularitat als seus arguments senzills i lineals, i al personatge una projecció pública que va contribuir decisivament a la seva mitificació.
Des de la sorprenent pel.lícula El satànic Dr. No (1962), el caràcter amoral i cínic d’un Bond, tan implacable com simpàtic i seductor es va gravar en l’imaginari d’un públic que ja començava a percebre la soterrada lluita per l’espai vital en el cor de la societat de consum.
Sense cap mena de dubte, el gran encert de Ian Fleming va ser prefigurar en el seu James Bond l’individu insolidari i de consciència blindada de la post modernitat.

Tecnologia

Bang & Olufsen presenta BeoVision 4.

BeoVisión 4-65 ja es pot adquirir a les botigues de Bang & Olufsen a Espanya a un preu de 15.750 Euros (inclòs el cable IR de 5 metres i el suport per la paret). Estarà disponible amb el marc de color alumini i negre i, posteriorment estarà en blau, gris fosc i vermell.
+ Informació: B&O Platja d’Aro. Tel. 972 819 460
Bang & Olufsen, la firma danesa reconeguda mundialment pels seus productes d’àudio, vídeo i telefonia, acaba de presentar la seva última novetat: BeoVision 4.
Es tracta d’una pantalla de plasma d’alta definició, de 50 o 65 polzades, que supera la qualitat d’imatge de qualsevol altra pantalla del mercat. Això és gràcies a que el seu panell de plasma permet observar detalls amb una gran nitidesa, colors autèntics, oferint uns moviments de la imatge suaus i continus. Tot això és degut a la innovadora tecnologia Automatic Colour Management.

Solució de so dedicada
BeoVision 4 disposa d’un altaveu central, BeoLab 10 dedicat, que serveix de canal central en un sistema de so surround i que ofereix un balanç i una puresa amb la mateixa qualitat que els altaveus més potents de Bang & Olufsen.
Gràcies a l’exclusiva Acoustic Lens Technology, el canal central dispersa el so a 180 graus en el pla horitzontal. Al mateix temps, es controla les dispercions verticals, fent que es redueixen al mínim les reflexions perjudicials procedents del terra i el sostre. El resultat és la reproducció més fidel possible al so original, no només en una única zona, sinó en tota l’habitació.

Elegància visual
BeoVision 4 compta amb un marc corbat d’alumini polit, la seva suavitat i textura transmet una sensació de calidesa. Al mateix temps, la precisió de les juntes i els colors atrevits són una combinació sofisticadament moderna i artesana.
La puresa de línies i la forma triangular de BeoLab 10 proporcionen un contrapunt dinàmic a les corbes de la lent acústica i al marc de la pantalla. Tanmateix, així com de cara es destaca la presència de BeoVision 4 i BeoLab 10, el seu perfil és el paradigma de la discreció, amb la pantalla enganxada a la paret com si fós un quadre i la inconfusible forma elíptica de la lent demostrant que es tracta d’autèntics productes Bang & Olufsen.

Réplica del Volant Ferrari F2007

Els fanàtics de la Fórmula I ja poden adquirir una rèplica exacta a tamany real del volant del Ferrari F2007. Es tracta d’una edició limitada que compta amb tots els dispositius, igual que l’autèntic Ferrari. Ha estat fabricat completament a ma fent servir fibra de carboni i muntat sobre la seva pròpia base.
Aquest model inclou un certificat oficial i les claus de la funcionalitat dels botons i els interruptors.
El seu preu és de 1.625 Euros. Així doncs, si disposa dels recursos suficients, en aquesta reproducció té una fantàstica oportunitat d’adquirir una peça de col·lecció a la pàgina web www.amalgamcollection.com.

El Mouse més car del món...

Pat Says Now és el primer fabricant suís de ratolins d’ordinador individualitzats. La seu de l’empresa es troba a Zurich.
És ideal per la clientela acomodada que busca un regal molt especial: el ratolí més car del món.
La carcassa superior i les tecles són fetes d’or blanc de 18 quirats, els 59 brillants utilitzats poseeixen un pes total de 2 quirats. Amb aquests detalls, el Diamond Flower és el ratolí d’ordinador més exclusiu del món.
El seu preu és de 18.600 Euros i es pot comprar per internet a www.pat-says-now.com.

GoldVish

GoldVish, és una empresa d’origen suís que es consolida com a líder en l’exclusiu segment de la comunicació de luxe. L’empresa, fundada l’any 2004, basa la seva producció en la combinació de quatre mons diferents: els metalls preciosos, diamants, alta costura i tecnologia. L’empresa comercialitza el telèfon més car del món, una edició limitada anomenada Le Million. El preu, com el nom ja ens avança, és d’un milió de dòlars. Més informació : www.goldvish.com
The GoldVish Illusion Collection consisteix en cinc gammes diferents de diamants amb uns preus que es mouen entre els 20.300 Euros, el més econòmic, fins a 124.400 Euros, el més car. Els telèfons mòbils GoldVish són entregats amb or sòlid de 18 quirats, disponible en daurat, blanc o rosat. Aquests aparells estan equipats amb la mateixa tecnologia dels models de telefonia mòbil GoldVish d’alta qualitat.
Es venen amb cuir de cocodril i amb més de dotze varietats d’incrustacions a la part posterior que poden ésser combinades.
A qualsevol botiga de la marca es pot escollir la incrustació que es desitgi personalitzant el telèfon al seu gust.

Milk

MILK és un confortable conjunt de mobles de treball dissenyats per Soren Kjaer, propietari de l’agència danesa in2media. Com a bon nòrdic que és, el seu disseny és senzill en quan a formes, d’estètica minimalista i pràctic. La taula es pot configurar a gust de cadascú, combinant diversos mòduls intercanviables que poden arribar a convertir els forats buits en una peixera, una pràctica paperera o en un compartiment a mida pel seu iPod. Els cables no molesten mai ja que es poden amagar a l’interior de la taula per tal que tot l’espai estigui perfectament recollit i ordenat.
Encara no es comercialitza a Espanya, però si desitja comprar-la, ho pot fer a través d’internet a la pàgina web www.milk.dk.

Escapades - Hotel Arts

L’Hotel Arts Barcelona proposa una escapada a la ciutat comtal per gaudir d’una Setmana Santa amb essència cultural.

Passejar per la Barcelona modernista, visitar el Museu Picasso o realitzar un circuit spa són algunes de les propostes que l’establiment hoteler presenta per la setmana del 19 al 25 març.

A més, el restaurant Enoteca servirà un menú de temporada a base de productes de l’hort.

Aquest any, l’establiment hoteler ens descobrirà els racons modernistes de la ciutat, el Museu Picasso, a més de realitzar un circuit a The Six Senses Spa i degustar la gastronomia burgalesa del Restaurant Enoteca. Per això, l’Hotel Arts Barcelona ha preparat un paquet molt especial que inclou allotjament en les seves exclusives habitacions dobles i esmorzar buffet al Cafè Veranda.

La visita que proposa l’Hotel Arts Barcelona comença amb el Museu Picasso. Aquesta galeria, inaugurada el 1963, conté les principals obres de Pablo Picasso: els amants de la pintura apreciaran a l’exposició una transició del cubisme fins al classicisme en algunes de les seves obres com són El Arlequín o La Mujer con Mantilla i descobrirà la mirada d’un Picasso jove a través de la seva obra. Així mateix, a l’interior del museu es troba el Cafè Art Picasso.

L’espai gastronòmic, que obre les seves portes de dimarts a diumenge de 10 a 20 h., és el lloc perfecte per prendre’s un descans mentre es gaudeix del segell inconfusible de l’Hotel Arts Barcelona.

Després d’una intensa visita cultural, l’Hotel Arts Barcelona proposa gaudir d’una tarda de relax al spa. Considerat un dels millors spas del món, The Six Senses Spa de l’Hotel Arts Barcelona presenta un extens menú de tractaments de bellesa i massatges concebuts sota la filosofia que combina salut, bellesa i benestar. Situat a la planta 42 de l’hotel, aquest centre de relaxació oriental compta amb saunes, banys de vapor amb cromoteràpia, piscines d’hidromassatge i fonts de gel.

Molt en relació amb les festes de Pasqua, el restaurant Enoteca de l’Hotel Arts Barcelona presenta les seves novetats de temporada, plats preparats pel xef Luca de Astis a base de productes de l’hort. Per altra banda, aquest espai gastronòmic ofereix degustar plats típicament mediterranis. Tot això acompanyat d’una extensa carta de vins que inclou més de 450 referències.

Una tarifa molt especial per realitzar una escapada per Setmana Santa, disponible del 19 al 25 de març de 2008.

Des de 335€ per nit en habitació Deluxe incloent-hi esmorzar buffet per a dues persones al restaurant Cafè Veranda. 7% IVA no inclòs. Subjecte a disponibilitat.

Telèfon de reserves: 93 221 10 00. www.hotelartsbarcelona.com

La Girona gastronòmica.

Una ciutat viva. Una ciutat on es fan coses, gent que pensa en projectes i que els realitza.

Entrevistem a Jesús Pastor, gerent de l’Associació d’Hostaleria de Girona i Radial. Una entitat privada amb vocació pública.

Quan neix i per què l’Associació?

Neix com a culminació a un projecte iniciat per uns empresaris del sector de l’hostaleria i restauració de Girona, l’any 1977 l’Associació d’Hostaleria de Girona i Radial es va constituir com a ens jurídic.

Continuem amb aquest projecte donant suport als establiments associats, informant, assessorant, promocionant, fent d’intermediaris amb les diferents institucions i organismes i organitzant formació per a treballadors i empresaris.

Quants associats en formen part?

En total som 225.

Quins requisits s’han de disposar per ser associat?

Qualsevol establiment del sector del Gironès, Pla de l’Estany i La Selva interior.

Seguint les tasques de promoció de l’Associació organitzeu diferents esdeveniments. El proper mes d’abril celebreu la 28ena edició de la Setmana Gastronòmica. Explica’ns en què consisteix.

La Setmana Gastronòmica Gironina és una referència a les comarques de Girona, ja que va ser la primera mostra d’aquestes característiques que es va implantar a la demarcació, i a més ha aconseguit mantenir un alt nivell de participació.

La mostra està destinada a promoure la cuina gironina entre els visitants i entre els clients habituals dels diferents establiments, que durant aquests set dies ofereixen plats i menús fora del que acostuma a ser la línia habitual. Paral·lelament es realitza la Segona edició de Cinema i Gastronomia.

Interessant combinació. Explica’ns-ho.

Volíem fer una cosa diferent. Combinar vista i paladar. Es projecten pel·lícules vinculades amb la gastronomia i en acabar es fa un tast

d’algun producte relacionat amb la temàtica del film.

Per exemple?

L’any passat es va passar la pel·lícula “Deliciosa Marta” i es van donar a tastar diferents foies. Per exemple. Aquest any està previst fer tres sessions en divendres a la Sala Narcís de Carreras de la Caixa. I es podran veure pel·lícules com “Vatel”, “Ratatouille” o “American Cuisine” entre d’altres.

Cal recordar que és gratuït i que es podran recollir les invitacions al Museu del Cinema.

Recentment ha estat presentat el Grup Gastrònomic Bons Fogons. Qui el forma i què té previst oferir-nos?

Té previst oferir quatre jornades de mostres gastronòmiques, una per cada temporada i amb productes propis de cadascuna, també tenim altres propostes i objectius per enguany.

El forma un grup de restaurants agremiats a l’Associació que vol promocionar la ciutat de Girona i el seu entorn com a destinació gastronòmica. Plegats pretenem potenciar la cuina amb aquells productes que arribaven al mercat de Girona fa molts segles, donar coneixement del receptari i productes propis de les nostres contrades així com recuperar antics plats posant-los al dia amb la filosofia de cada establiment.

El grup actualment està format pels restaurants: Alemanys 3, Cal Ros, Can Marc, Cynara, Duc de l’Obac, El Celler de Can Roca, La Banyeta, La Riera de Sant Martí Vell, Maràngels, Massana i Quimera.

Si no estic mal informat, ets historiador i sabem que realitzes una tasca molt interessant en vincular cultura i gastronomia. De la barreja de la teva passió i de la feina neix un projecte que particularment trobo molt interessant: La mostra de Cuina Napoleònica. Explica’ns de què es tracta.

Sí, sóc historiador i en aquests 2 anys i mig en el càrrec he volgut fer incís en la cultura històrica de la nostra ciutat. I per què no vincular-ho? La mostra l’hem presentat recentment a FITUR.

Entre els anys 1808 i 1809, Girona va viure un dels episodis més tràgics i alhora apassionants de la seva història. En el marc de l’anomenada Guerra del Francès o Guerra d’Independència, la ciutat va patir 3 setges davant de les tropes Napoleòniques abans de capitular el desembre de 1809. 200 anys més tard, Europa ha canviat molt, i a Girona, on 200 anys enrere lluitaren francesos, catalans, castellans, irlandesos, italians, napolitans, westfalians i bavaresos, rebem visitants d’arreu d’Europa i de tot el mon. Els motius però, són molt diferents. Els visitants vénen a gaudir del patrimoni cultural, el clima i la gastronomia de les nostres comarques. És per tot això que, coincidint amb l’inici dels setges sobre la ciutat de Girona, us oferirem un seguit d’activitats durant els mesos d'estiu on podreu conèixer i reviure els fets que canviaren la fisonomia i l’evolució de la ciutat al llarg de tot el segle XIX i que avui en dia encara es pot visualitzar en molts espais de la ciutat de Girona. Durant tot l’estiu podreu gaudir d’unes visites guiades teatralitzades pels espais més emblemàtics on reviurem els setges i on personatges de l’època us descriuran des dels fets més quotidians fins als més tràgics del succeït.

Un estiu Napoleònic que es complementarà amb una Fira Mundial de Figures Històriques, exposicions, cicles de conferències i una mostra gastronòmica de cuina napoleònica perquè la visita sigui inoblidable.

Molts projectes, bones idees de les quals ens beneficiem tots plegats.

Però quin creus que és l’estat actual de la gastronomía a Girona?

És cert. De la nostra tasca en poden gaudir tant els gironins com els que no ho són.

En quant a l’estat actual de la gastronomia en puc fer una valoració objectiva, que és que els nostres establiments disposen en total de tres estrelles Michelin, i subjectivament puc dir que hi ha més varietat d’establiments amb més qualitat.

Gaudiu de la gastronomia gironina. Certament tot és veu millor amb la panxa plena.

Restaurant Mimolet

Fa fred i no és d’hora. Entrem al restaurant, almenys jo amb son. Ens rep el Sr. David Illa el propietari i crec que s’adona que no estic gaire despert, doncs m’ofereix de seguida un cafè, que accepto.

Entrem a una sala privada, amb dues taules grans i ben guarnides, preparades per asseure’s-hi. Uns ninotets fent postures són sobre les taules, les decoren. La sala és molt acollidora. Esperant el desitjat cafè parlem una mica de tot plegat per trencar el gel. Entra un noi jove que amb destresa ens serveix el cafè. Aquest noi és l’Albert Requena, el responsable que tot funcioni.

Començo les preguntes. I la primera era òbvia.

Per què “El Mimolet”?

David Illa. Teniem un restaurant que es deia Galligants i el decorador que ens assessorà en les reformes és un amant d’un tipus de formatge anomenat Mimolette. Tant a la meva dona com a mi ens va agradar fonèticament i com que ens agraden els formatges, el vàrem escollir.

A mi particulament em sobta un restaurant al Barri Vell. És difícil d’aparcar i d’habilitar-hi un negoci d’aquest tipus. Com se us va acudir?

D.I. Perquè no n’hi havia. I també perquè ens agraden les construccions de pedra i el Barri Vell. Som conscients que s’ha de venir expressament però ens feia il·lusió. L’Ajuntament ens ha recolzat molt, al Barri Vell en general.

Defineix-me la vostra cuina.

Albert Requena. És una cuina creativa de temporada. Té unes arrels de cuina tradicional catalana amb els tocs “Mimolet”.

Per exemple uns canelons, guisats, peus de porc... Però combinem altres sabors i textures.

Aconsella’ns un plat que ens serveixi d’exemple.

A.R. Els peus de porc amb espardenyes. Els peus de porc els fem com els feia la iaia. El bullim, el dessossem, el tornem a guisar i que s’enganxi amb el seu propi suc. Cruixent per fora i melós per dins. El tallem a daus, ho emmotllem i els servim amb les espardenyes (marisc) saltejades amb all i julivert.

Ens ho ha explicat movent les mans com si ho estigués fent. Cada vegada estic més convençut que els cuiners o gastrónoms en general, viuen la seva feina amb molta passió. Tant de bo s’encomanés a altres sectors.

M’has fet venir gana. Disposeu d’algun plat tradicional gironí?

A.R. No. Però és difícil que els nostres plats siguin d’un altre lloc. La matèria primera ens delata que som d’on som. No n’hi cap però alhora tots.

I un plat creat al Mimolet?

A.R. Vàrem fer el Tiramisú català, unes postres. Vàrem substituir els ingredients originals pels nostres. En comptes de mascarpone, recuit; amaretto per ratafia, etc. I al cim del Tiramisú, vàrem dibuixar amb pols de cacao el burro català.

D.I. Fins i tot, vàrem demanar permís als seus creadors que són de Banyoles.

Parleu-me del Celler.

D.I. Disposem d’una varietat de 200 vins. Com a vi de la casa recomenat, en tenim un de l’Empordà, el Sínols. També completem la nostra oferta amb variada selecció de formatges.

Jo he estat molt bé. Molt còmode. Hem fet una xerradeta tot prenent un cafè. La cuina del Mimolet és bona. El servei excel·lent. Però jo en destaco la comoditat, l’acollida. Em trobo com a casa. Un plaer.

Preus:

Menú molt complet: 20 a 30 Euros

Carta (preu mig): 40 a 60 Euros

Bicing

La bicicleta és un mitjà de transport que fins ara s’ha relacionat, generalment, amb la pràctica d’esport, però en els últims temps aquest concepte està canviant. Cada cop hi ha més gent que la utilitza en els seus desplaçaments diaris, i poc a poc es va convertint en una imatge quotidiana veure pel carrer a persones pedalejant amb pantalons llargs i jersei, o fins i tot amb vestit i corbata.

Les causes d’aquesta metamorfosi que s’està experimentant als carrers està motivada per diverses raons, tant variades com fonamentades, que els seus usuaris defensen amb raonaments lògics i coherents.

Potser el primer que ens ve al cap és el relacionat amb la contaminació, un aspecte que es troba a l’ordre del dia entre les preocupacions de la nostra societat. Si ens movem amb bicicleta reduïm de manera notòria la contaminació, i d’aquesta manera respectem molt més el medi ambient, compensant, en petita mesura, l’elevat nivell de pol·lució que provoquen els fums que desprenen els tubs d’escapament dels vehicles motoritzats. No obstant, podem trobar altres aspectes positius a aquest mitjà, com per exemple el menor cost econòmic que ens representa, ja que ens estalviem molts diners en gasolina, o una major optimització del nostre temps. No haver d’estar pendent dels horaris dels trens o autobusos, o de l’estona que podem estar aturats en una retenció al centre de la ciutat veient com el semàfor no para de canviar de color, ens permet calcular amb més precisió el temps que podem trigar en fer el nostre desplaçament, sense tenir en compte els nervis i estat d’estrès que també ens evitem.

Un darrer punt a ressaltar és l’exercici físic que realitzes mentre vas d’un lloc a l’altre, molt positiu a l’hora de mantenir-se en forma i tenir

una salut més forta. Sovint la gent detecta una part negativa d’aquest aspecte, el fet d’arribar suat al lloc on vas, però no s’ha d’oblidar que,

a ple estiu, caminant tranquil·lament, també s’arriba suat allà on vagis.

No obstant, sembla que urbanísticament parlant no acabem d’estar preparats per normalitzar aquest tipus de mobilitat a les nostres ciutats, ja que utilitzar la bicicleta es pot considerar un veritable esport de risc. Els pocs carrils bici que hi ha al carrer no estan gaire ben fets, no tenen continuïtat i els múltiples graons que trobem al nostre pas dificulten molt la circulació, i a més a més, no són respectats ni pels vianants, que passegen amb normalitat envaïnt-los sense cap tipus de mirament, ni pels cotxes o motocicletes, que aparquen al mig, obstaculitzant-ne el pas.

És clar que la gent no s’acaba d’acostumar a aquest transport alternatiu, i canviar-ne la mentalitat no serà fàcil, però els ajuntaments de grans ciutats com Barcelona o Girona sembla que estant intentant de normalitzar-ne l’ús.

EL BICING.

En el primer cas, l’exemple de la implantació de Bicing n’és un clar exemple. Aquesta proposta de mobilitat per Barcelona es va iniciar el mes de març de l’any passat, i intenta potenciar la bicicleta com a mode de transport públic per desplaçar-se d’un punt a un altre.

Els primers trenta minuts de trajecte estan inclosos en la tarifa d’abonat (24 euros anuals), i si se sobrepassa aquest temps, s’han de pagar 0,30 euros cada 30 minuts. En les diferents parades de Bicing que et pots trobar per la ciutat (n’hi ha més de 200) és on has d’iniciar i acabar el teu recorregut.

GIRONA.

En el cas de Girona el procés no es troba en una fase tant avançada, ara per ara només s’han executat 8 quilòmetres de carril bici dels 20 que hi havia programats en el Projecte de la Xarxa bàsica de carril bici de la ciutat, i a més a més existeix una important manca de connexió entre els dos extrems de la ciutat. Tot i així, en el proper Pla de mobilitat urbana de Girona ja hi ha previst habilitar 7 quilòmetres més pel transport en bicicleta i unir les dues bandes de la ciutat a partir de dos antics itineraris de tren adaptats per a ciclistes i vianants.