En Ricard és un senyor que mostra calma. Desprèn aquelles vibracions pròpies de les persones que ja han recorregut etapes de la vida fins ara desconegudes per un servidor. Sap de què parla.
Fotògraf des de?
La culpa la té el meu germà gran. Era un aficionat que revelava els seus propis negatius a casa i comprava aquella revista rància de l’època franquista: Arte Fotográfico. Em vaig començar a preocupar pel tema als 16 anys. Però no em vaig professionalitzar fins als 29 anys. D’això ja en fa 28.
I com ha estat la teva trajectòria?
Equivocada.
Sí, perquè vaig voler seguir el model més preestablert que hi havia. El típic fotògraf amb una botiga. Venent rodets, revelant fotos i col.leccionant les fotocarnets d’un terç de la ciutat.
Circumstàncies de la vida, i el fet de ser un cargol amb la botiga sempre a sobre, no em van permetre volar lliurement.
De totes maneres 20 anys d’estudi fotogràfic dedicat gairebé en exclusiva al retrat deixen empremta.
Poca satisfacció llavors?
No. Un s’espavila.
Amb el que vaig gaudir més de la meva professió, va ser amb les gairebé 800 persones que es varen iniciar a la fotografia en els cursets que organitzava. Aquests cursos els organitzava a la meva botiga o quan m’ho sol.licitava alguna Associació Cultural, Centre Cívic,...Fins i tot la Cambra de Comerç en va patrocinar.
Aleshores, quina és la teva relació amb l’art?
Jo mai m’anomenaré artista, però entenc que algú m’interpreti com a tal. No sempre em sento un creatiu, però quan es desperta aquella energia i emergeix des del seu particular limb és realment molt agradable.
I que la pot despertar?
Un bon projecte gràfic.
Sí, parlo de projectes gràfics i no de fotos i a més no tinc clients.
Tinc patrocinadors que actuen quasi com mecenes. És com en el Renaixement, el mecenes em diu què vol i jo li ho intento portar des de l’altre costat del cristall obscur. Ell ho patrocina. Jo només ho faig.
En aquest sentit a vegades medito sobre el fet de que els veritables artistes són els meus patrocinadors.
Interessant , i com treballes; analògic o digital?
Esperava aquesta pregunta. 25 anys enrere, m’hauries preguntat: flash o llum natural?
El cert és que la tecnologia digital no és només el camí a seguir, sinó que és un camí ple de noves potencialitats. Noves eines pel creatiu. Cada vegada utilitzo menys les càmeres analògiques i em sento molt còmode en el món digital.
Bé, de fet no sóc conservador en res, ni en política, ni en imatge.
La culpa la té el meu germà gran. Era un aficionat que revelava els seus propis negatius a casa i comprava aquella revista rància de l’època franquista: Arte Fotográfico. Em vaig començar a preocupar pel tema als 16 anys. Però no em vaig professionalitzar fins als 29 anys. D’això ja en fa 28.
I com ha estat la teva trajectòria?
Equivocada.
Sí, perquè vaig voler seguir el model més preestablert que hi havia. El típic fotògraf amb una botiga. Venent rodets, revelant fotos i col.leccionant les fotocarnets d’un terç de la ciutat.
Circumstàncies de la vida, i el fet de ser un cargol amb la botiga sempre a sobre, no em van permetre volar lliurement.
De totes maneres 20 anys d’estudi fotogràfic dedicat gairebé en exclusiva al retrat deixen empremta.
Poca satisfacció llavors?
No. Un s’espavila.
Amb el que vaig gaudir més de la meva professió, va ser amb les gairebé 800 persones que es varen iniciar a la fotografia en els cursets que organitzava. Aquests cursos els organitzava a la meva botiga o quan m’ho sol.licitava alguna Associació Cultural, Centre Cívic,...Fins i tot la Cambra de Comerç en va patrocinar.
Aleshores, quina és la teva relació amb l’art?
Jo mai m’anomenaré artista, però entenc que algú m’interpreti com a tal. No sempre em sento un creatiu, però quan es desperta aquella energia i emergeix des del seu particular limb és realment molt agradable.
I que la pot despertar?
Un bon projecte gràfic.
Sí, parlo de projectes gràfics i no de fotos i a més no tinc clients.
Tinc patrocinadors que actuen quasi com mecenes. És com en el Renaixement, el mecenes em diu què vol i jo li ho intento portar des de l’altre costat del cristall obscur. Ell ho patrocina. Jo només ho faig.
En aquest sentit a vegades medito sobre el fet de que els veritables artistes són els meus patrocinadors.
Interessant , i com treballes; analògic o digital?
Esperava aquesta pregunta. 25 anys enrere, m’hauries preguntat: flash o llum natural?
El cert és que la tecnologia digital no és només el camí a seguir, sinó que és un camí ple de noves potencialitats. Noves eines pel creatiu. Cada vegada utilitzo menys les càmeres analògiques i em sento molt còmode en el món digital.
Bé, de fet no sóc conservador en res, ni en política, ni en imatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada