Entrevista: Pepe Rubianes

Pepe Rubianes

Cinc minuts després de la nostra arribada a la porta del Club Capitol, en Pepe Rubianes arriba caminant tranquil.lament per les Rambles. Ens saluda i ens obra les portes del teatre.
Baixem les escales principals i al final girem per una porta a l’esquerra que ens condueix fins al seu camerino. El primer que veiem és la burra on hi ha penjats tots els vestits típics d’Etiòpia que es posaran les noies per la funció. Un cop asseguts, amb una divertida caricatura d’ell mateix penjada a la paret a la seva esquena, la Maria, la seva relacions públiques, li ofereix un cafè que accepta mentre s’encèn la primera cigarreta de l’entrevista, i comencem a parlar.

1.- Ets gallec, vas néixer a Villagarcía de Arosa (Pontevedra), però quasi tota la vida a Catalunya. Explica’ns els teus inicis en el món del teatre.
Jo vaig arribar a Catalunya amb cinc anys perquè el meu pare era mariner mercantil, i lògicament els meus inicis en el món del teatre van ser aquí. Vaig començar amb el Teatre Universitari d’Ecònomiques fent obres petites, amb un grup d’estudiants, com a entreteniment. Els escenaris em van agradar molt i més tard vaig donar el pas al teatre professional amb Dagoll Dagom.

2.- Inicis durs i molt lligats a Girona. Pots explicar-nos alguna anècdota?
Els inicis sempre són difícils, i ni molt menys vaig començar omplint el teatre cada dia. En la funció en que hi havia mitja entrada ja era tot un èxit. Com a anècdota, dir que un dia vàrem organitzar una funció i quan vaig sortir a l’escenari, vaig veure que només hi havia un sol espectador. Em vaig acostar a l’home i li vaig dir: “Què li sembla si marxem cap a casa?”. L’home es va aixecar comprensiu i marxà. Dur d’acceptar en aquells moments.
De totes maneres, a Girona sempre m’hi he sentit molt a gust, i la gran majoria dels meus guions han començat a prendre cos en un hotel de Port Lligat, on anava a desconnectar i no parava d’escriure fins que aconseguia crear alguna cosa que em convencés.

3.- Has dedicat una de les teves obres a García Lorca. Per què sents aquesta admiració per aquest poeta?
Quan anava a la universitat del teatre, Luis Rosales (poeta andalús de la Generació del 36. A casa de Rosales va ser detingut García Lorca) va venir a fer una xerrada sobre la poesia a l’edat d’or, on va parlar molt de García Lorca.
De sobte, un company va començar a cridar: “Asesino de Lorca!”. Allò em va sobtar molt i no ho he oblidat mai. Uns anys més tard, a Zurich, vaig entrar a una llibreria i em va cridar l’atenció un llibre titulat “La represión nacionalista de Granada en 1936 y la muerte de Federico García Lorca”, de Ian Gilbson, on explica tota la història relacionada amb la seva pèrdua. Des de llavors, García Lorca m’encanta i reconenc que vull ser com ell. Quan llegeixo la seva poesia penso, “com no se m’ha acudit a mi!”; és llavors quan veig la veritable bellesa de la llengua. Nosaltres la destrossem quan la fem servir.

4.- Quina motivació personal et va conduir cap a l’Àfrica?
El primer cop que vaig viatjar-hi va ser per vacances, a Mombasa.
Hi vaig anar amb la que llavors era la meva xicota i tot anava perfecte fins que va arribar l’hora de marxar.
Ella tenia quinze dies de vacances i, gràcies a la professió que tinc, jo tenia dos mesos. No em va costar gaire decidir, i em vaig quedar sol allà un mes i mig més.
África em va enamorar més que aquella noia.

5.- L’anglès sempre dius que no el domines bé, i comentes que a l’Àfrica et comuniques molt amb gestos. No has intentat mai aprendre anglès?
Això ho dic per fer una mica de broma i poder explicar històries divertides de com em comunico amb la gent, però sóc capaç de mantenir una conversa sense problemas en anglès.
A l’Àfrica ja fa un any que estic estudiant per perfeccionar la meva parla, i en un futur no descarto marxar un temps a un país de parla anglosaxona per seguir millorant-lo.

6.- Què t’ha aportat Etiòpia que et motivés a dedicar-li una obra?
Val a dir però que de l’Àfrica, el país que més m’ha agradat és Kenia. Els seus paisatges no tenen comparació amb cap altre, són realment fantàstics.
D’Etiòpia en concret, el que més m’ha fascinat són les danses, veure com es mouen les ballarines, seguint el ritme de les seves cançons sense cansar-se. A més a més, per mi el país etíop té el gran orgull de poder dir que mai ha estat colonitzat, els italians ho van intentar però no ho van aconseguir.

7.- Hi ha crítiques que diuen que La Sonrisa Etíope és el mateix que Rubianes Solamente però que entre monóleg i monóleg les cinc noies que t’acompanyen ballen. Què hi ha de cert en aquesta afirmació?
No crec que tinguin res a veure una obra amb l’altra. En aquesta ocasió jo em limito a explicar les seves històries aportant certa dosi d’humor. El gran problema que m’he trobat a l’hora de fer aquesta obra és que les ballarines que m’acompanyen no tenen la capacitat de parlar cap dels nostres idiomes, pel que no puc aconseguir mantenir una conversa amb elles. El que elles fan és obsequiar-nos amb algunes mostres d’aquestes danses tan maravelloses que tenen.

8.- Quan acabis aquesta obra, tens la intenció de tornar a Àfrica?
Jo visc el dia a dia, no penso en excés en el futur, prefereixo gaudir del present. De totes maneres, a Àfrica hi tinc la meva segona casa. Sempre pot haver-hi un moment idoni per tornar. Una altra opció que em sembla interessant és marxar una temporada a Los Àngeles per millorar el meu anglès.

9.- Hi ha molta gent que et veu com un autèntic ídol, una referència.
Ser idolatrat és motiu a...
Intento ser sincer i dir sempre el que penso, hi ha gent que això els hi agrada. Jo, per exemple, sempre he idolatrat a Juan Manuel Serrat o Raimon, persones que sempre han dit el que pensen, que no tenen pèls a la llengua. De totes maneres, tothom agafa referències de gent que no coneix veritablement i que els hi són llunyans, però quan aquesta distància es fa més propera i els arriben a conèixer, s’acaben humanitzant.

10.- Què veus quan et mires al mirall?
Veig a en Pepe. El Pepe que la gent no coneix. Els actors sempre tenim una doble imatge, la que exterioritzem quan estem treballant i la privada íntima i personal. Fa molt poc va morir el meu pare, i quan estava a l’escenari no hi pensava, estava treballant i em buidava per la gent que havia vingut a veure el meu espectacle, però quan queia el taló la pena m’invaïa sencer. Era el moment en què tornava a la vida real i de nou prenia consciència del que havia passat.
Agradable conversa. Magnífica atenció d’un dels ídols de la redacció de ViuGirona, que quan més ens hem apropat més admiració li hem tingut. Gràcies.

TEST
Un lloc on desaparèixer: la illa de Huahine a la Polinèsia.
Albert Om: una gran persona i un valent.
Malalts de Tele: molt grans.
La Barceloneta: la meva vida.
Una paraula en Swahili: Nakupenda Wewe (t’estimo, amor meu).
Un somni: casar-me.