Esports: Taka (Joan Parra)

Taka

Joan Parra, més conegut com a Taka, va néixer a París l'any 1966.
Amb 5 anys es va traslladar amb la seva mare a Andorra on va començar la seva història amb els esports d'hivern, més concretament amb l'esquí. Tot i ser Diplomat en Arquitectura, la seva professió és la de professor d'esquí (diplomat per la RFEDI) i, des de fa més de 21 anys, ha exercit de professor per Espanya, Argentina, Xile i Andorra. Tot i que ha dedicat mitja vida a l'esquí, la seva gran passió són els esports extrems de llarga distància, que els practica des dels 28 anys i per tot el món, des de l'Argentina fins a Suïssa.
Al 2005 va decidir establir-se a La Cerdanya i des d'aleshores, a part de preparar-se per diversos reptes extrems, treballa de professor a l'Escola d'Esquí de La Molina.
L'evolució d'en Taka ha estat ascendent amb els anys, però no és fins el 2006, que participa a la Gigathlon de Suïssa, on queda 115è de 600 participants i és el primer i únic espanyol a la prova.
La Gigathlon és la prova per excel·lència dels esports extrems. Consisteix en una ruta per Suïssa on es combinen 5 modalitats diferents d'esports (rollerblade, BTT, bici, nedar i córrer) i on es pot arribar a recórrer l'exagerada distància de gairebé 1500 km, amb uns desnivell de 31.500 m.
Segons l’any en que es disputa la prova pot arribar a durar una setmana, com l’edició del 2007, la One Week Gigathlon.
Aquell va ser el moment més esperat per en Taka, la One Week Gigathlon '07, la prova estrella en el calendari de reptes previstos per al 2007.
“El primer dia va ser molt dur” tal com el mateix Taka descriu: “...però tot havia sortit com esperàvem. Havia acabat el nº 51 i em trobava amb moltes forces per l'endemà. La sortida del segon dia ja va ser diferent, va estar tota la nit plovent i de bon matí havíem de començar patinant, que no és la meva modalitat preferida. Tot i les complicacions climatològiques, tot anava sobre el previst. El dia avançava amb molta pluja i jo començava a no sentir res, vaig anar avançant fins que, en una transició en la que podem menjar alguna cosa i canviar d’indumentària per la disciplina següent, vaig a haver de començar a tirar-me la sopa que ens servien per sobre perquè no em notava el cos. Tenia tant fred que pràcticament ni hi veia, i de cop estava a la llitera de l'ambulància amb una hipotèrmia greu i d'allà, al hospital. Fins que no van entrar els meus companys no vaig ser conscient que la meva vida havia estat en perill. Havia arribat a 34ºC, a punt de patir un infart. Allò em va deixar destrossat. Jo volia acabar! Només acabar!”.

Desprès de tot un any d'intens entrenament i, evidentment, sense deixar la feina de professor d'esquí, el seu esforç no va ser recompensat, no va poder acabar la prova.
Després de patir aquesta experiencia, qualsevol persona es rendiria i es dedicaria a la seva professió, però en el cas d’en Taka, la seva vida és això, els reptes personals. És un superheroi. Actualment està a punt de començar-ne un altre:
La Vuelta a Espanya NON-STOP. “Començaré la meva Vuelta el 30 d'agost, igual que els professionals i des de mateix lloc, però quan tothom hagi sortit i els cotxes escombra em deixin enrere, sense protecció. La desprotecció a la que cada dia ens enfrontem els ciclistes davant les carreteres de la mort!”
Gairebé no descansarà, només en el trajecte de l'AVE de Toledo a Barcelona, abans d'encarar els Pirineus.
El repte també ve acompanyat d'una protesta particular “defensar als ciclistes portant en el dorsal el número de víctimes oficials a les carreteres, a manera de sentit homenatge”
En el seu repte no anirà sol. Portarà un vehicle al costat, un motorhome i els seus amics incondicionals. A part d'aquesta excel·lent reivindicació, en Taka també té guardada una altra sorpresa molt especial pel moment de l’arribada al Passeig de la Castellana, a Madrid, pel que heu d’estar molt atents, ja que pels voltants del 21 de setembre pot passar alguna cosa sorprenent en l'àmbit del ciclisme.
Reptes i Reptes…Projectes personals, objectius. Un compromís ferm, un estil de vida, pel que s’esforça i s’entrena diariament sense esperar res a canvi. Em refereixo al tema econòmic, encara que ho agrairia. Tot costa diners i els seus projectes també. Potser un sponsor? La realitat és que les empreses prefereixen invertir en futbolistes que “s’esforcen” molt menjant “natilles” que en superherois anònims.