Per: Toni Quintana Mas. Director General TQ EUROCREDIT.
Els precs a la paciència i a la calma es multipliquen en els Estats Units. L’optimisme i la bona voluntat quan van aparèixer les primeres esquerdes en el mercat hipotecari i immobiliari americà, s’han fos amb propòsits no del tot reconfortants.
A més de les serioses crides a l’ordre, el secretari del Tresor, Henry Paulson, i el president, Ben Benanke, han manifestat estar disposats a tot per evitar que la crisi no giri cap al pànic.
Però han començat a admetre el que tots ja sabíem: els Estats Units i, per tant, els seus "partners" comercials ho pagaran amb un creixement menor del previst, oblidant els anàlisis sobre la fermesa d’una economia capaç d’absorbir tots els cops, fruit d’un consum alimentat pel creixement dels salaris i unes exportacions a l’alça sostingudes per un dolar força dèbil.
El somni americà d’una prosperitat eterna està en perill i la desintoxicació immobiliària es preveu llarga i dolorosa. Això obliga als banquers centrals a no malgastar totes les municions.
Fins ara els seus actes estaven prèviament concertats i sense esquerdes, al principi amb moltes aportacions en líquid i a molt curt termini, per assortir els circuits dels crèdits bancaris, que han anat minvant dia a dia.
Després d’optar per una visió global sobre la seva política monetària, el senyor Benanke ha aplicat la seva "jugada sorpresa", baixant els tipus d’interès per donar certa esperança al sector bancari malgrat que no informa quan tornarà a utilitzar una altra vegada l’arma dels tipus d’interès.
Aquesta mateixa política la utilitza el Banc Central Europeu, com hem pogut comprovar amb la última pujada del 12 de setembre del present any, fixant un tipus d’interès al 4,71%.
De fet, la tàctica de Benanke és discretament més útil dins el context actual que una reunió dels G7, de qui tothom hagués esperat "miracles irrealitzables".
No obstant, arribarà el dia que les institucions internacionals i el G7 hauran de fer front a aquesta di juntura, que en temps d’eufòria generalitzada, ningú se’n va voler ocupar, malgrat la desregulació sense límits prevista.
Washington, Londres, Frankfurt, París, han apostat per un aire de transparència i de gestió sanejada, tots reclamen una reforma dels grans grups de refinançament de crèdits hipotecaris que beneficien d’una "quasi total garantia" dels Estats Units per regular millor el sector immobiliari. Els alemanys amb les regles de joc més estrictes aposten pels fons amb risc "hedge founds", sempre que existeixi una gestió més coherent dels "fons d’inversió sobirans" que custodien els Estats amb butxaques més profundes i obscures... que van de Dubai a Beijing passant per Moscou.
Pot ser que els temps de saviesa hagin arribat?
Per a molts experts, no hi ha res millor que una bona crisi per procedir a les reformes necessàries per una estabilitat que perduri, falta que s’estigui a temps per actuar d’acord amb les lliçons dels enderrocs de temps passats.
Queda un llarg camí! Mentrestant, a tots els hipotecats els hi hem de poder trobar una solució de refinançament adequada a la seva economia.
A més de les serioses crides a l’ordre, el secretari del Tresor, Henry Paulson, i el president, Ben Benanke, han manifestat estar disposats a tot per evitar que la crisi no giri cap al pànic.
Però han començat a admetre el que tots ja sabíem: els Estats Units i, per tant, els seus "partners" comercials ho pagaran amb un creixement menor del previst, oblidant els anàlisis sobre la fermesa d’una economia capaç d’absorbir tots els cops, fruit d’un consum alimentat pel creixement dels salaris i unes exportacions a l’alça sostingudes per un dolar força dèbil.
El somni americà d’una prosperitat eterna està en perill i la desintoxicació immobiliària es preveu llarga i dolorosa. Això obliga als banquers centrals a no malgastar totes les municions.
Fins ara els seus actes estaven prèviament concertats i sense esquerdes, al principi amb moltes aportacions en líquid i a molt curt termini, per assortir els circuits dels crèdits bancaris, que han anat minvant dia a dia.
Després d’optar per una visió global sobre la seva política monetària, el senyor Benanke ha aplicat la seva "jugada sorpresa", baixant els tipus d’interès per donar certa esperança al sector bancari malgrat que no informa quan tornarà a utilitzar una altra vegada l’arma dels tipus d’interès.
Aquesta mateixa política la utilitza el Banc Central Europeu, com hem pogut comprovar amb la última pujada del 12 de setembre del present any, fixant un tipus d’interès al 4,71%.
De fet, la tàctica de Benanke és discretament més útil dins el context actual que una reunió dels G7, de qui tothom hagués esperat "miracles irrealitzables".
No obstant, arribarà el dia que les institucions internacionals i el G7 hauran de fer front a aquesta di juntura, que en temps d’eufòria generalitzada, ningú se’n va voler ocupar, malgrat la desregulació sense límits prevista.
Washington, Londres, Frankfurt, París, han apostat per un aire de transparència i de gestió sanejada, tots reclamen una reforma dels grans grups de refinançament de crèdits hipotecaris que beneficien d’una "quasi total garantia" dels Estats Units per regular millor el sector immobiliari. Els alemanys amb les regles de joc més estrictes aposten pels fons amb risc "hedge founds", sempre que existeixi una gestió més coherent dels "fons d’inversió sobirans" que custodien els Estats amb butxaques més profundes i obscures... que van de Dubai a Beijing passant per Moscou.
Pot ser que els temps de saviesa hagin arribat?
Per a molts experts, no hi ha res millor que una bona crisi per procedir a les reformes necessàries per una estabilitat que perduri, falta que s’estigui a temps per actuar d’acord amb les lliçons dels enderrocs de temps passats.
Queda un llarg camí! Mentrestant, a tots els hipotecats els hi hem de poder trobar una solució de refinançament adequada a la seva economia.
1 comentari:
Pozi!
Publica un comentari a l'entrada