Text: X.F.

Fotografies: KinaKanyaMusic

Pedro Marín va saltar a la fama a finals dels anys setanta com a cantant melòdic. Arriba a disposar de gran popularitat gràcies a peces com Aire i Qué no. El 1980 edita el seu primer àlbum. Les seves cançons destinades a un públic juvenil, varen representar el primer pop en castellà ballat en discoteques espanyoles, convertint-lo en el més típic producte del fenòmen fans.

Amb un èxit de vendes superiors a 2 milions de discos en menys de tres anys, va ser número1 a Espanya, França, Alemanya, Portugal, Mèxic, entre d’altres. Fins al 1986 va gravar tres LP’s, Pedro Marín, Rebelde, Grandes éxitos i Secretos, quan es retira de la música durant més de 20 anys.

El 2005 participa en la tercera edició del reality show La selva de los famosos.

Reapareix en l’escena musical amb Diamonds en 2006 (produït per Javier Losada i editat per Susurrando/Subterfuge) cantat en anglès, un homenatge quasi per col·leccionistes, dedicat a una de les seves muses, Amanda Lear. Subterfuge edita la primera cançó d’aquest CD, Run Baby Run en el recopilatori Viva el pop.

En el treball, Pulpo Negro de 2007, presenta el treball més intimista i madur de l’artista. El seu primer single Pulpo Negro, ha estat considerat per la crítica com una obra Pop en majúscules: romàntic i gòtic, amb cançons de desamor, de renaixament i d’esperança, melodies lunars i temes ballables. L’incombustible hit Aire que s’ha convertit en un icona referencial de les llibertats individuals i respecte a la diversitat, es encara reclamat pel públic. És per això que el tema ha estat reeditat en el últim treball Pulpo Negro 2. La versió ha estat gravada aquest setembre passat juntament amb Jordi Busquets als estudis d’Avinyonet de Puigventós, Music Lan.

20 anys fora de l’musical. Per què?

En aquella època estava molt condicionat per la companyia de discos. No podies desenvolupar les teves inquietuts artístiques i no volia fer el que no m’agradava.

I en aquests darrers anys a què et dedicaves?

Treballava a la banca en un departament internacional. Vaig viure a Cabo Verde, Londres... A l’Àfrica va ser dur viure-hi. Per qüestions de feina he estat a països desolats per la guerra. Te n’adones de que qualsevol mínim detall és molt per a la gent que no te res. Nosaltres ho tenim tot i ens queixem. Et qüestiones moltes coses.

Parlem del present. Tornes a fer música. Per què ara?

Mai he deixat de fer o de pensar en la música i ara és el moment que faig el que m’agrada sota el segell d’una companyia independent que no cerca números 1 en la llista d’èxits. Em sento lliure a nivell creatiu. Val a dir que abans sempre estava en un nivell més indi que els meus contemporanis.

Diamonds en el 2006, Pulpo Negro en el 2007 i una nova versió de Aire. Satisfet?

Si, sobretot amb Pulpo Negro, és un àlbum que per mi és quasi perfecte, per que la perfecció es avorrida. No modificaria res d’aquest àlbum. I de la versió d’Aire ha estat una experiència interessant, una mica psicoanalítica.

Com se’t va acudir de reeditar aquest tema, quasi un himne?

Tothom me la demana en els concerts; Cuatro TV la va escollir com a sintonia aquest estiu; quan en fan una entrevista a la ràdio sona de fons. Com està sempre present he decidit que almenys s’escolti una nova versió. Dins del important pes musical i compositiu de l’àlbum, Aire és la cirereta kitsch.

Sabem que t’agrada Girona. Explica’ns la teva vinculació?

Vaig viure a Girona 8 anys i tenia una botiga a la Plaça del Vi. Hi tinc molts amics i molt bons records. I ara tinc una casa a Montagut que hi passo molt de temps.

I que et sembla Girona?

Per a mi va ser un privilegi viure-hi. Em sembla una ciutat amb una qualitat de vida excel·lent.